Via Joan Marc a la Gorra Frígia de Montserrat .......... traient la pols als peus de gat.

Fa mesos que no faig servir els peus de gat, sempre falta temps....Sóc novata amb l’escalada però cada vegada que m’he posat davant d’una paret m’ha agradat el fet d’anar progressant, buscar pressa on agafar-se, el contacte amb la roca......Tenia ganes de fer una via fàcil, per poder anar de primera sense neguit i que fos de varis llargs per posar en pràctica la teoria empolsinada.
Després de fer la Gorra Frígia per la via normal, l’Antonio va buscar una via de IIIº al costat i va proposar fer-la. Contenta com un gínjol, només calia buscar un dia del calendari, vam escollir el dissabte dia 26 de setembre. Divendres a la tarda provàvem els sistemes d’assegurança a la reunió que es va muntar a la xemeneia del terrat. Cal refrescar la memòria, no fos cas..... Amb paciència, l’Antonio aguantava tots els meus dubtes i totes les repeticions dels protocols amb el material, dissabte cal tenir-ho tot clar.

Ens llevem d’hora, deixem el cotxe fora de l’aparcament de pagament i caminem per anar a buscar l’estació del funicular que puja a Sant Joan, volem estalviar-nos un bon tros de pujada. Sortim del funicular i encaminem direcció a St. Jeroni fins trobar la canal, a l’esquerra, que puja al coll de la Magdalena superior, baixarem per un corriol vorejant la paret de la Gorra fins trobar el primer parabol de color groc on s’inicia la via.
Fa força calor, trobem grups que es dirigeixen a altres zones.

Nosaltres som a peu de via, esperant que la cordada que va davant nostre arribi a la 1º reunió i poder pujar. Ens enfilem un parell de metres i muntem la reunió per fer el primer llarg, va millor d’assegurar. Es l’hora de la veritat, començo de primera, no estic nerviosa, ho trobo fàcil, la roca és bona, hi ha moltes presses i gaudeixo de la progressió.

Arribo a la reunió, m’asseguro, recupero corda i comencen els dubtes ......, finalment ho aconsegueixo, puja l’Antonio, comprova que ho he fet correctament i hem dona confiança.

El segon llarg l’obre l’Antonio, va seguint els parabols grocs, la dificultat no supera el IIIº a tota la via, monta la 2ª reunió i pujo buscant la dificultat per anar-me provant, estic contenta i hem sento segura. Ens anem alternant fins el 4t. llarg, cal anar amb compte en aquest últim tram on la roca és més descomposta i poden baixar pedres.

Després de superar un bonic pas al costat d’un arbre veig l’Antonio a l’última reunió. Ara s’ha de recollir el material, afluixar la tensió per gaudir de les vistes i deixar que les emocions flueixin.

Fem un mossec abans de baixar per la via normal, equipada amb cables i cadenes que ens deixaran al coll, on hem començat l’aventura. De retorn cap el funicular, que va ple com un ou de turistes, i cap a casa. Ara toca mirar les agulles des del terrat, com canvien de color amb la llum del sol, com vergonyoses s’amaguen sota la borina i amb el bon record i les ganes de tornar a ficar-se entre cames i pujar als seus cims.