PELOPIN AMB ESQUIS

28 Novembre 2010

Avui per fer conèixer a L’Enri, La Roser i la Fina un altre indret del Pirineu d’Osca ens hem decidit per fer el Pelopin. També s’ha apuntat la nostra bona amiga Ana. La primerenca i abundat nevada, ha deixat un bon gruix de neu. He proposat aquest cim per les fabuloses vistes i al ser de només 2007 mts. no sempre es esquiable.

Ens dirigim al Puerto de Cotefablo, fa molt fred, la carretera és molt virada i alguns revolts són força delicats, s’ha d’anar amb compte, el glaç és la tònica dominant. A la sortida del túnel a la dreta hi ha un aparcament on hi deixem els cotxes i preparem el material.

Pugem per sobre del túnel per darrera del dipòsit de sal per agafar la pista que puja pel bosc. Comencem amb fred, però quan sortim de l’obaga el sol ens escalfa, la pujada és suau i als llocs més assolellats la neu deixa pas a les pedres.

Anem pujant fins arribar al coll de sobre el Cotefablo i deixem enrere el bosc. Les vistes ja ens fan aturar una bona estona, el Pelopin ens guaita mentre nosaltres ens abriguem perquè bufa un airet ben fred i els sol encara que llueix no ens escalfa prou.

Continuem per la pista fins arribar al coll d’Otal i carenejar fins el cim del Pelopin. Quina alegria tornar-hi, aquest cop amb esquís! Estic emocionada però bufa un vent i fa un fred que pela! No ens aturem gaire,una ullada al Pirineu d’Ordesa, Tendeñera, Cotiella, Peña Montañesa, Oturia, Oroel ,Peña Guara, Telera.... i preparem tot per baixar. 

Baixem per la pala fins el Coll de l’Otal, al cim la neu és molt ventada i de poc gruix, però quan anem baixant els gruixos ja son més importants. Tornem a posar les pells per seguir la carena que ens portarà a Peña Ronata. Mentre preparem el material pugen un grup de persones conegudes, fem petar la xerrada i continuem. 

 

 

Carenejant veiem al cim la silueta d’una vaca, quan ens hi acostem ens adonem que és de debò, què farà una vaca tota sola aquí dalt? Deixem la vaca tota sola i anem baixant fins trobar la pista que ens tornarà al cotxe. 

No recordo haver vist tantes pedres quan pujava, ara ni ha moltíssimes, tinc feines per esquivar-les, els perdo de vista, no puc pas seguir el seu ritme, m’obriré el cap! Decideixo alentir-me i ja m’esperaran. Estic contenta, tinc que anar molt alerta i les cames ja acusen el cansament però vaig superant els entrebancs.  

Arribem al cotxe i ens acomiadem de l’Enri, la Roser i la Fina que tornen a casa, nosaltres ens quedem per poder dinar i ja tornarem al vespre.