Páginas

viernes, 23 de octubre de 2009

PEÑA FORATATA




Track de la ruta




El primer dia que vaig veure Peña Foratata va ser un amor a primera vista. La seva silueta amb dues banyes separades va recordar-me el Pedrafoca, amb el seu color i les tarteres. Hi ha unes grans diferències entre elles però també hi ha semblances. Després vaig demanar com s’anomenava i si la seva ascensió era al meu abast. Un cop vaig saber que per la via normal hi ha una dificultat de III+ i un parell de ràpels per baixar, va començar a voltar-me l’idea de pujar-hi.
Peña Foratata culminarà aquest recorregut variat per terres de l’Alt Aragó que m’han encisat. Una setmana de tardor una mica tapadota al principi, fresca i ventada però que un cop instal·lat l’anticicló, amb l’aire net, la visibilitat enlluerna i el vent als indrets acanalats encara molest però menys.




Comencem el dia sense matinar, fa sol i al pàrquing de l’urbanització Formigal no convida gens a sortir, el vent aquí i bufa fort i no ens entretenim gens per enfilar-nos, travessant unes tanques de fusta, per buscar el camí que ens portarà sota el penyot. Anem pujant i no trobem les marques blanques i grogues fins que portem un bon desnivell.





Ara les seguim, ens porten fins el coll de Peña Ra Fita i Foratata on canviem de vesant i girem a la dreta per un camí marcat que baixa lleugerament, flanqueja a estones i torna a pujar seguint l’esquena de la Penya amb direcció Sud Est fins que ens deixa al peu d’un embut.








Val a dir que hi ha punts del camí on s’ha d’anar alerta, la pedra és trencadissa i podem tenir un ensurt. En algun flanqueig cal fer servir les mans. Ens enfilem per endinsar-nos al principi de l’embut on la pedra és poc estable i en pocs minuts som al collet on hi ha la primera xemeneia. Trobem tres francesos que han tingut un contratemps: se’ls ha després una roca al inici de la via i no ho veuen gens clar, acaben desistint, reculen i ens deixen el pas lliure. A mi tot plegat no m’agrada gaire, al coll hi bufa vent, hi ha ombra, tinc fred i l’ensurt dels francesos se m’encomana. No dic res, hem poso l’arnés el casc i l’Antonio que ha estat més ràpid que jo hem demana que l’asseguri. Ha tingut temps de valorar l’ascensió i equipar-se mentre jo emboirava el cervell....!!!! Decidit troba ràpidament com superar el pas tot i que la roca que s’ha després oferia una bona pressa i facilitava l’ascensió.




Els francesos no aprofiten que la via ja és oberta, ens diuen adéu. Ara hem toca a mi, decidida i nerviosa alhora començo a tocar roca i mica a mica vaig trobant-me a gust, supero el pas sense dificultats i arribo a la primera reunió. A partir d’aquí és més fàcil, ara hi ha un altre llarg que ens deixarà a la cresta.




La cresta es pot fer sense encordar-se però nosaltres ens encordem i vaig fent pràctiques que prou hem convenen.







Un cop al cim contemplem les vistes que tenim des de aquesta atalaia, vaig demanat el nom de les punxes que vaig veient i que no identifico. No fa gens de vent, la temperatura és molt agradable però hem de baixar, encara tenim feina.






Baixem tot seguint la cresta, encordats fins el primer ràpel i després el segon. Tornem a ser al collet, continuem per l’embut inestable on cedim pas a una parella que puja. Acabem de baixar l’embut i desgrimpem, ara ja som al camí que ressegueix l’esquena on busquem un raconet que no hi bufi vent, que el sol escalfi per treure’ns el material i menjar per recuperar-nos. Hem preferit deixar enrere els passos més delicats i gaudir de la tranquil•litat del camí que ens espera a partir d’ara. La Foratata no m’ha decebut gens, és el que promet: entretinguda, agraïda i divertida. Excel•lent cloenda d’una setmana per aquestes terres. Fins aviat.




No hay comentarios:

Publicar un comentario