VIURE

abril 2011

La natura salvatge des de sempre m’ha fascinat. Néixer i viure a pagès hi deu tenir alguna cosa a veure. Sovint recordo l’ infantesa plena de jocs a l’aire lliure: camps de blat verd on jugàvem a cuca amagar, els gronxadors del cirerer, la riera on a l’estiu ens faltaven hores per fer petites preses, empaitar crancs, banyar-nos als tolls, l’hort.....

Sargantanes, cucs, vespes, formigues...... animalets que sovint patien alguna malifeta! Les nines i altres joguines quedaven a un segon lloc. Les caminades amb l’avi Pere seguint els termes, de segur que van deixar la llavor que ha germinat anys més tard. Després de més gran les ganes d’anar de campaments. No va poder ser, no tocava....ser nena en tenia part de culpa!

El temps va passant, les ganes de ser independent i adulta em condueixen a la maternitat i a les responsabilitats a una edat primerenca. Durant molts anys fer créixer la nova família va ser prioritari. Els meus fills van viure molt l’ambient de pagès i de vegades fèiem petites escapades a muntanya. Recordo quan vam anar a Suïssa, el meu somni eren els Alps. Com em van impactar: glaceres, cims, llacs..... llavors no podia imaginar, que anys més tard m’enfilaria per alguna de les seves muntanyes. Els fills van anar creixent i un bon diumenge de primavera del 2002, amb el meu germà Ricard i altres companys, vam enfilar el camí de Manresa a Montserrat a peu. Va ser el despertar, la llavor va germinar i mica a mica va arrelar. Els inicis sempre costen però per mi va ser trobar el camí, el meu camí.

De manera natural vaig anar ampliant els horitzons, els primers tresmils, les primeres travesses, les nits de refugi....aprendre a esquiar(de fons)! Ostres, això va costar! Quan li vaig agafar l’aire em vaig decidir pel patinador. L’esquí de pista em feia gràcia però una lesió quan ho vaig provar em va fer recular. Les primeres hivernals amb raquetes, com em van agradar! Vaig anar redescobrint les estacions, era emocionant, sempre amb il·lusió renovada per conèixer qualsevol racó, per compartir, per assolir nous reptes personals.

A vegades quan miro enrere no em sorprèn la insatisfacció que sentia, no acabava de trobar el meu lloc. Ha valgut la pena lluitar pel somni, buscar i trobar el camí. Les il·lusions i els somnis m’acompanyen allà on vaig, m’emociono sovint per qualsevol paisatge....per moments viscuts amb els companys i sobretot amb la parella i gran amor Antonio.

Elisenda