Dalt del cim de Moncau, la setmana passada l’Antonio, va comentar: “un bon lloc per fer-hi bivac”. Vaig agafar l’idea al vol, la setmana que ve tornem. Esperant divendres amb impaciència per viure la primera nit sota un cel estrellat dalt d’un cim, i no de qualsevol, si no del que veiem cada dia des de casa. Vam començar a caminar al capvespre i les primeres estrelles ja es deixaven veure, al cap d’una estona el cel n’anava ple. La nit sense lluna, deixava lluir tots els puntets d’estrelles. Dins del sac, observava amb atenció, un parell de satèl·lits voltaven ràpids, de tant en tant algun estel fugaç. Els ulls se’m tancaven de cansament, de sobte es tornaven a obrir desitjosos de capturar-ho tot. Tot d’una vaig recordar el primer cop que vaig pujar-hi, ja fa uns anys, amb el Benjamí i el seus companys de K-MELOT, de matinada per poder ser al cim quan sortís el sol. Les boirines a les valls, Montserrat sobresortia altiva d’aquell mantell mandrós. Quina emoció! Tot recordant la primera vegada va començar a fer-se de dia, l’airet a la cara, vermellor darrera del Turó de l’Home fins que va sortir el sol, les carenes feien una silueta de retallable, fantàstic! Ha valgut altre cop la pena, sempre hi ha moments màgics, aquesta nit ha estat especial per moltes raons. Gràcies Antonio per compartir amb mi aquets moments.
No hay comentarios:
Publicar un comentario